Al Priorat, l’hivern no és silenci.
És decisió.
Aquests dies la vinya és nua, aparentment quieta, però és ara quan es prenen algunes de les decisions més importants de l’any: la poda. Un gest ancestral que defineix l’equilibri de la cepa, la quantitat de raïm que donarà i, en gran part, el caràcter del vi que naixerà.
Podar no és tallar per tallar.
És llegir la planta, entendre’n el vigor, respectar-ne l’edat i la història. Cada cep és diferent, especialment en un territori com el Priorat, on la llicorella exigeix esforç, on l’aigua és escassa i on cada brot compta. Aquí la poda busca equilibri i supervivència, no abundància.
Durant aquestes setmanes, les vinyes s’omplen de mans expertes que treballen a poc a poc, amb fred, observant cada sarment abans de decidir què es queda i què se’n va. Es redueix la càrrega per protegir la planta, s’orienta el seu creixement futur i es prepara la vinya per resistir els mesos durs que vindran.
La poda també és un acte de respecte pel paisatge. En ceps vells, molts amb dècades d’història, el tall és gairebé quirúrgic. Es busca allargar la vida de la planta, evitar les malalties de la fusta i mantenir aquella relació íntima entre sòl, cep i clima que defineix els nostres vins.
Mentre el visitant veu una vinya adormida, en realitat el Priorat està escrivint la seva propera anyada. Encara no hi ha brots, ni flors, ni raïm…, però el vi comença aquí, ara, en ple hivern.
Perquè en aquesta terra, cada tall és una promesa.
